Yoyalodije

Una vida per un substantiu

Vet aquí que una vegada, un bon pagès que es deia Alfredo, després d’anys i panys de plantar cols a tots els horts del periodisme, va ser considerat un professional de prou prestigi per ser redactor en cap de El País.

Però ai minyonets! Vet aquí que un bruixot envejós va fer que l’ascendissin (?) a director de l’As, i el pobre Alfredo, cegat per les pólvores màgiques del mag, es va creure obligat a inventar substantius extravagants i conspiracions estrafolàries, en una espiral funesta on cada mentida el duia fatalment a una mentida més gruixuda.

Ell no veia que la professió periodística es reia d’aquelles fantasies. Cec con estava, el malaurat encara acudia a tertúlies radiofòniques a recalcar les seves obsessions, entre la riota dels presents i dels oients.

I aquest va ser el moment que va triar el malvat bruixot per obrir-li els ulls.

Pobre, pobre Alfredo! En un instant va descobrir a quin pou tenebrós l’havia arrossegat aquell infame conjur, i el cor se li va glaçar.

-Com aconseguiré que s’oblidin les boles que he escampat? -es preguntava el mesquí, sabent que li seria impossible.

-Què faré per recuperar el prestigi que tenia? -demanava, sense altra resposta que l’eco a les parets del pou.

-Tota una carrera destruïda per un substantiu! -plorava, comprenent que, fes el que fes, sempre més seria conegut com “l’home del Villarato”.

No sols això. El diari As va començar a calcular en quin moment el desprestigi del director aconsellaria la seva destitució.

Per acabar-ho d’adobar, la campanya del Villarato va començar a ser estudiada a les facultats de Periodisme com paradigma d’on pot arribar una mala pràctica dels mitjans.

Nens i nenes de la sala: que les desgràcies del pobre Alfredo us serveixin de lliçó! No tingueu mai tractes amb bruixes ni bruixots, éssers aparentment superiors que, quan menys us espereu, us faran córrer pel vostre propi peu a la ruïna més absoluta i, allí, us abandonaran.